“Només juguem”

És el que sovint responen els nens i nenes en sortir de la sessió de teràpia quan els pares els demanen “què has fet avui?”

Alguns pares ho entenen intuitivament, d’altres no. De vegades hem d’explicar perquè el joc és una eina de psicoteràpia fonamental en el tractament dels seus fills i filles.

Doncs bé, el joc és l’activitat fonamental de qualsevol infant sà. Perqué n’hi ha que no juguen i n’hi ha que sembla que juguen i això ens preocupa molt quan ho observem. I si el desenvolupament del joc és tant important també ho serà treballar-hi a la sala de psicoteràpia. Perquè si no pot jugar ens hi haurem de posar (també els pares), si sembla que juga l’haurem d’ajudar a transformar aquest joc i si realment jugar serà una activitat psicoterapeutica de primer ordre.

Això té a veure amb el desenvolupament del joc, des de l’etapa motriu-funcional a la simbòlica

Piaget va fer aquesta classificació de les etapes evolutives del joc:

  • Estadi sensoriomotor (0-2 anys) Joc funcional Joc de construcció
  • Període preoperacional (2-6 anys) Joc funcional Joc simbòlic Joc de construcció
  • Període d’operacions concretes) (6-12 anys) Joc funcional Joc simbòlic Joc de regles Joc de construcció
  • Període d’operacions formals (més de 12 anys) Joc funcional Joc simbòlic Joc de regles Joc de construcció

En qualsevol sessió de psicoteràpia observarem qualsevol d’aquestes modalitats de joc, depenent de l’edat de l’infant i d’allò que espontània i inconscientment vulgui treballar.

A Psiquiatria i Psicologia Creu Alta treballem amb la comprensió del joc i la psicoteràpia infantil que recollim d’autors de la tradició psicoanalítica i cognitiva.

Per a Freud (1905) i la corrent psicoanalítica hi ha una analogia entre el joc infantil i els somnis, es considera que són una expressió de l’inconscient. I el joc serà doncs una via d’expressió de les necessitats i els conflictes, i també de la seva satisfacció o resolució. També se’l considera una expressió de la vida real de l’infant, i serà una forma d’expressió de les situaions de conflicte que l’angoixen. Però amb l’avantatge que en el joc el nen sent que té domini sobre el que està passant i no a l’inrevés. El joc esdevindria així un mitjà per canalitzar l’angoixa provocada per les experiències reals.

Posaré un exemple:
En una darrera sessió un infant va agafar un tub de ninos que representen bèsties mítiques (minotaure, cíclop, gorgona, etc) i un click guerrer amb defenses i armes per enfrontar-se als essers malvats. Vam poder posar nom a cada personantge i es va reservar el guerrer per representar-se a sí mateix. Un per un van caure derrotats, i vam acabar la sessió satisfets de la gesta.
Sols un any enrera aquest infant quedava paralitzat de por davant quasevol situació desconeguda o imprevist. De mica en mica i tot jugant, va poder explicar allò que li feia por, sovint les pròpies fantasies sobre un món que perceb terrorífic amb monstres, morts, mutilacions; sense poder diferenciar la fantasia de la realitat. Un món intern i extern que l’aterroritzen i el paralitzen.
En aquesta darrera sessió li vaig poder dir que es sentia més fort i capaç d’afrontar i vencer a ”los malvados”; que ara podia acceptar com producte de les fantasies fòbiques que com humans tenim (recordem que es tractava de figuretes d’essers mitològics representants de les forces del mal).

He de dir que en aquest cas hi ha intervingut un altre element psicoterapeutic fonamental: el vincle terapèutic ( en parlarem en un altre moment) que penso es va crear des d’un primer moment.

Una altra contribució del joc com eina terapèutica la comprenem de la mà de Piaget (1932): El joc és un reflex de les estructures cognitives i alhora contribueix al seu desenvolupament. Contribuint al desenvolupament de la capacitat d’adaptació, quan es troba amb nous reptes evolutius, amb l’assimilació d’aquests a travers del joc. Perquè es amb el joc que l’infant pot transformar la realitat segons les seves necessitats i així faciltar la comprensió.
El procés terapèutic consisteix en ajudar al nen/a a posar paraules a la seva vivència, que elabori el que sent i que li doni significat. El joc acompleix un paper primordial en el desenvolupament dels infants: estimula les capacitats simbòliques, ajuda a estructurar el llenguatge, permet entendre millor el món, serveix per afrontar dificultats, potencia la lliure expressió d’angoixes i neguits, guia el procés de socialització… i tot un seguit de funcions, que, en definitiva, són necessàries per recórrer les etapes del camí evolutiu.

Però encara necessitem altres elements fonamentals: l’escolta, l’acompanyament i el vincle del terapeuta. Oferint un espai creatiu i protegit, una forma de llenguatge que permet prendre distancia de la realitat per poder expressar-se sense por a equivocar-se o sentir-se jutjat.

“És en el joc, i només en el joc, que l’individu infant o adult és capaç de ser creatiu i d’utilitzar la seva personalitat sencera. I és només sent creatiu que l’individu descobreix el seu jo”
Donald W. Winnicott

Deixa un comentari